Capítol 1

 

Sonia era nova en el col·legi, en el barri i en la seua nova família d’acollida. Era una xica tímida i reservada a la que li costava mostrar els seus sentiments o els pensaments, no obstant, es movia conforme a les inquietuds de qualsevol xiqueta de deu anys. La seua història es caracteritzava per ser singular i no tindre monotonia en els seus dies.

Ella no sabia qui eren els seus pares. Els havia vist però era impossible recordar-se d’ells perquè a penes tenia unes setmanes de vida quan la van abandonar a les portes d’un hospital. La policia havia investigat a fons la procedència de la xiqueta però, encara que van cercar tot quant van poder als pares, era com si la terra en se’ls haguera engolit. La recerca va resultar ser infructuosa i, finalment, la policia va decidir abandonar la investigació.

Es primers deu anys de la seua vida els havia passat en un centre d’acollida. Podia no haver sigut tant, però una sèrie d’incidents infantils van disgustar la primera família que li va obrir les portes de sa casa, fins al punt que van intentar posar una denúncia al centre d’acollida per permetre que una xiqueta fóra tan salvatge. Aquesta notícia va córrer més ràpid que la llum fins a estendre’s per tota la ciutat, tenint com a conseqüència que ningú voldria tindre a Sonia per filla.

La xiqueta, des de llavors, es va veure sotmesa a un constant canvi de llar i de família, la qual cosa provocava incertesa i feia que no fóra capaç d’estimar a ningú i, per tant, que es mostrara sempre una mica esquerpa i tallant amb els altres. En els últims dos anys Sonia havia estat en quatre llars diferents, cosa que ella mai va entendre. Aquelles persones havien d’entendre que els fills no sempre eren perfectes i encara que s’esperara el millor d’ells, no podien repudiar a algú per una o diverses malifetes infantils.

Las cuidadores no deixaven d’escoltar a Sonia dir que desitjava no haver nascut, cosa que els turmentava i els feia pensar si la xiqueta necessitaria més ajuda psicològica o potser només requeria afecte. La xicota sempre havia estat agraïda per tot el que aquelles dones feien per ella, però mai va saber dir-se’ls, l’expressió dels sentiments no era el seu fort. Mai es mostrava sentimental ni afligida per res. Per dins podia afonar-se però per fora el seu rostre no deixava veure la més mínima expressió de tristesa o alegria. Sempre es preguntava com hauria sigut tot si no haguera passat la seua infància en aquell centre, si els seus pares no l’hagueren abandonat o si la seua vida haguera sigut especial.

Però a pesar d’això era una xiqueta desperta. Li agradava llegir i endinsar-se en cada història com si fóra ella la protagonista de cada llibre. Però quan ho acabava era com si eixa felicitat instantània desapareguera novament, per la qual cosa inclús va abandonar els llibres.

La seua última família era jove. Havien intentat tindre un xiquet però, per problemes d’ell o d’ella, cosa que mai van voler saber, no van poder tindre-lo. Per eixa raó, havien decidit que havien d’adoptar un xiquet per a fer-ho feliç, igual que si fóra seu, i li donarien tot el seu afecte. La parella va posar una fe plena en la xiqueta i la van acollir sense posar cap tipus de trava inclús sabent que es tractava d’un cas complicat per l’indiferència que la xiqueta tenia amb la societat. D’altra banda, perquè Sonia no fóra l’única que haguera d’acostumar-se a ser nova en un lloc, es van mudar de domicili per a, així, compartir un poc la seua desorientació inicial.

Sonia va rebre de la notícia amb grat. “ Qualsevol cosa serà millor que açò”, els va dir a les seues cuidadores. Això els va disgustar encara que sabien que es referia al fet de no tindre una família. Elles li havien donat tant d’afecte com havien pogut, encara que mai el que li pogueren haver donat els seus pares.

La nova casa era molt àmplia i a Sonia li va parèixer bonica, com les que descrivien en els contes que llegia de xicoteta, encara que no deixava de ser com totes les del seu carrer. Tenia dos plantes. En la de dalt estaven les habitacions dels seus pares, la seua i dos banys. En la planta de baix estaven l’entrada, la cuina i el saló. Rodejant la casa hi havia un jardí amb un arbre gran a un costat, que donaria ombra a l’estiu, moltes margarides i un camí de pedres que portava des de la porta de la tanca fins  la casa. I eixe, era, d’alguna manera, el xicotet paradís de la xiqueta.

A Sonia li costava triar els seus amics perquè a tots els trobava quelcom roí, era massa selectiva o, potser, massa desconfiada. Fins al moment, només es relacionava amb la seua gossa Dana, que igual que ella també era nova, i amb la seua Play Destiny. A Sonia li encantava mirar la seua mascota de lluny perquè li pareixia una xicoteta ovella blanca que s’havia separat del ramat i s’havia extraviat fins arribar a eixa casa. Per això, en certa manera, es veia identificada amb ella, perquè ella també es sentia perduda en el món.

Respecte a la Play Destiny, era la seua acompanyant de travessia des de feia uns anys. No fou un regal d’aniversari ni de Nadal, i tampoc se la va trobar, fou quelcom molt diferent. La xiqueta estava asseguda en un banc del parc, completament sola, quan un home va cridar “Paula!” però ningú va contestar perquè Sonia era l’única que es trobava allí. Així que la xiqueta va alçar el cap encara que sabera que no es referia a ella. No obstant, per a la seua sorpresa, l’home es va acostar i li va a donar una Play Destiny dient-li “Açò és per a tu, i només per a tu”. La xiqueta no ho va entendre, però no li va importar, és més, en cap moment posterior de la seua vida va pensar en eixes paraules perquè, al cap i a la fi, tenia una videoconsola que molts voldrien i a més gratis.

Ara, Sonia començava a estudiar quint de primària i no li va resultar fàcil. Quan va entrar en la classe, tots els seus companys estaven asseguts en els pupitres per parelles, excepte un que, a pesar de parèixer bona persona, per alguna raó que ella desconeixia, ningú es va voler seure amb ell. La professora la va presentar els seus companys i va donar algunes dades molt corrents sobre la seua vida, cosa que a la xiqueta, a banda de parèixer-li quelcom innecessari, li va sorprendre i va agrair, perquè per un moment havia pensat que realment la seua vida no era normal.

La professora s’anomenava Laura. Tenia el cabell quasi taronja y el seu rostre era pàl·lid, com el d’una nina. Les galtes es veien ressaltades però un muntó de pigues que li donaven una aparença molt dolça. En les seues paraules ressonaven l’afecte i la tranquil·litat que qualsevol, i Sonia en concret, necessitava.

Sonia no sabia què fer, Es va sentir invadida per la por d’enfrontar-se a tota una classe de gent desconeguda i quan la professora la va invitar a presentar-se ella mateixa la seua veu no va poder emetre cap tipus de so i Laura adonant-se del desconcert en què es Trobava, va decidir manar-la que s’assentara. Ella, mirant al sòl per la vergonya que li produïa aquella situació, es va dirigir cap  al pupitre de la primera fila que la professora li havia indicat.

—Hola, sóc Aritx. Amb “tx” al final, t’ho dic perquè molta gent s’equivoca al pronunciar-la.

En eixe moment la xiqueta va recordar que una vegada havia escoltat eixe nom. Fou una nit en què estava fent un passeig i va escoltar dues xiquetes parlar dins d’un jardí. Va aguaitar un poc i les va veure assentades en un banc. Una d’elles era romanesa i l’altra era espanyola. Llavors, va escoltar dir a la primera que “Aritx” en el seu idioma volia dir “eriçó”, cosa que, sense sabre perquè, li va gràcia i ho va mantindre en els seus records com una anècdota curiosa. Les dos xiquetes no es van adonar de la seua presència i Sonia va continuar el seu camí cap a casa.

—Si aquest sabera el que vol dir el seu nom... —va pensar la xiqueta tornant a la realitat i intentant no riure.

Llavors Sonia va deixar els seus pensaments a un costat i es va fixar en ell. Aritx era un xiquet amb el cabell ros, de punta, i amb uns ulls que variaven, dependent de la llum, entre distintes tonalitats de verds i que eren ressaltats pel color verd fosc de les seues ulleres de pasta. “Què graciós, pareix tret d’un còmic”, va pensar en ella. Sonia, llavors, va creure que havia estat massa temps mirant-lo i ell, com un més, pensaria que era realment rara. Així que Sonia, en un intent de parèixer simpàtica, li va somriure i va començar a atendre la professora.

Al sonar la sirena d’eixir al pati, tots van eixir el més ràpid possible, alguns desitjant arribar a temps per apoderar-se de la pista de futbol, altres per a contar als seus amics les aventures de l’estiu, i altres, com Sonia, simplement per a desconnectar de la resta del món introduint-se en el més fons de la seua Play Destiny.

—Encara jugues amb eixes coses? —va comentar una xiqueta de la seua classe entre les rialles del seu grup  d’amigues.

Sonia no s’esperava allò perquè, encara que no confiava en ningú, li va resultar rar. A pesar d’això, no va poder evitar deixar-se portar per la ira i la primera cosa que va pensar fou tirar-la escales baix, però els seus pensaments es van calmar quan algú la va agafar del braç.

—No li faces cas —va dir Aritx—, és Mónica, pensa que ser rossa i tindre els ulls blaus li dóna dret a insultar la gent. Es creu la millor.

Aquestes paraules li van transmetre tranquil·litat i la xiqueta només va poder contestar amb un mig somriure d’agraïment. Van baixar al pati i van continuar parlant, encara que a Sonia li costara prou. Aritx va decidir que havien de presentar-se adequadament, per la qual cosa va relatar molt per damunt el que havia sigut la seua vida fins eixe moment. A Sonia li va agradar saber, encara que egoistament, que Aritx no tenia cap record de sa mare perquè desgraciadament havia mort sent ell molt xicotet. La xiqueta no va saber què contestar a això, per primera vegada es donava compte que no era l’única amb problemes però això no facilitaria la seua obertura cap als altres. Aquell xic tampoc tenia mare i, no obstant, era feliç. Però per sort per a ella, va sonar la sirena i van pujar a classe. Airtx s’havia passat tot el pati intentant que Sonia li contara qualsevol cosa i la veritat és que la xiqueta va aconseguir, almenys, dir-li que ella tampoc coneixia massa bé als seus pares, sense especificar que era adoptada.

El matí se li havia passat molt de pressa a Sonia i, a més, com encara estaven al setembre, no tenien classe a la vesprada pel que va aprofitar per a fer els deures de matemàtiques. Eixa vesprada li va demanar ajuda a Rosa, que era la dona que junt amb seu marit l’havia acollit. A Sonia li costava dir-la mamà, ja que per més que volguera sabia que no la estimaria tant com haguera estimat sa mare. Però li estava molt agraïda per haver-la acollit en sa casa i per això feia un esforç per a no anomenar-la pel seu nom.

Quan va acabar, va encendre la Play Destiny i es va posar a jugar. El joc era el mateix que venia amb la màquina quan se l’havien donat perquè, malgrat que li hagueren regalat més, no havia aconseguit traure eixa targeta del seu lloc, així que, desistint, va continuar jugant amb aquest. El joc no era fàcil, ja ho havia acabat una vegada amb el personatge del xic, però ho va començar de nou i ara estava jugant amb el de la xica. En quasi totes les pantalles el personatge havia d’eixir d’un túnel molt llarg i complicat, en el qual hi havia altres éssers que li perseguien. En alguna ocasió Sonia s’havia posat nerviosa perquè s’havia concentrat tant en el joc que pareixia ser ella qui estava corrent. Això pitjor era que només en tenia dos personatges i jugar dues vegades amb el mateix li avorria.  Això millor era que el personatge de la xica estava molt ben aconseguit, perquè els seus moviments eren d’allò més real i cada vegada que entropessava, semblava que era Sonia la que es feia mal. Aquell joc s’havia convertit en un refugi per a ella, l’únic amagatall en què es trobava sola i fora de perill de tot el món.

El despertador li sonaria a les huit, raó de pes que va portar a Sonia a gitar-se enjorn. La xiqueta no solia descansar últimament molt bé. Somiava coses molt rares, encara que quasi sempre era el mateix: es veia a ella mateixa sola en un carreró. Per un costat venia una dona corrent amb un xiquet als braços, passava davant d’ella i ni es parava, ni s’adonava que Sonia estava allí. La dona corria sense mirar arrere, era com si fugirà d’algú o d’alguna cosa. Per l’altre costat del carrer venia un home i la dona en veure-li es parava enfront d’ell, li entregava al xiquet i li deia plorant: “no la podem tindre amb nosaltres, porta-te-la”. I tot just dir això la dona queia a terra amb els ulls molt rojos de plorar, la cara molt pàl·lida i els llavis d’un roig quasi morat. Llavors Sonia es despertava amb el cor bategant-li molt de pressa i amb ganes de plorar ella també.

Totes les nits era igual i no sabia què podia significar encara que optava per pensar que era simplement un somni. Sonia no se l’havia contat a ningú perquè no havia trobat el moment ni la persona adequada per a fer-ho o, potser, perquè volia creure que no en tenia cap importància.

El despertador va sonar a les huit. Com cada matí, li va costar un poc alçar-se perquè el cos i el son li pesaven més que les ganes d’anar al col·legi. Però llavors va vindre Dana, que va començar a tirar-li dels llençols a mossos, i Sonia va decidir alçar-se abans que la gossa arrancara un tros de tela. La xiqueta va posar un peu al sòl, just damunt del llençol que Dana havia tirat, a més la gossa es va ficar al mig i, per no xafar-la, Sonia va caure a terra originant un sorollós colp  que va fer a Rosa eixir corrent cap a la seua habitació.

—Comences el dia per terra —va dir Rosa quan va entrar—. Estàs bé?

—He entropessat amb la gossa aquesta.

Sonia es va posar dreta amb ajuda de Rosa, mentre l’animal pareixia no voler assabentar-se que s’havia d’anar i va seguir enredat en els peus de Sonia fins quasi tirar-la una altra vegada.

—Dana, te’n va o et tire? —li va dir Sonia fent que aquesta vegada l‘entenguera a la perfecció. I, acatxant les orelles, es va donar la volta per anar-se’n.

No era una bona manera de començar el dia però li quedava l’esperança d’escoltar la sirena del pati a les onze. A aquesta hora, Sonia va agafar el seu entrepà, però no va veure la Play Destiny i va pensar que se li havia deixat a sa casa. “Com m’avorriré”, va pensar; però els seus pensaments es van esfumar quan Aritx la va invitar a anar-se’n amb ell ja que normalment es passava els patis llegint còmics a soles.

Aritx li va estar contant històries de companys i professors perquè fóra coneixent-los un poc més, encara que ell mateix reconeixia que la seua experiència amb ells no havia sigut massa bona, per això la seua opinió no tindria res a veure amb la d’un altre xiquet. Aritx li va explicar que no li agradava el futbol i per això els xiquets no jugaven amb ell. Al principi inclús li agredien però ell es defenia i això va fer que es cansaren i deixaren de molestar. Eren incapaços d’acceptar que ell no li agradava anar en xandall perquè preferia anar amb vaquers i sabatilles Converse, que no volia escoltar la música dels barrufets i els èxits de l’estiu sinó que li agradaven el cantautors i la música pop. A tot això, Sonia va reaccionar sorpresa, “què interessant”, va pensar, “no és com tots i això és genial”, però, una vegada més, no va dir res.

Quan va acabar la jornada escolar, Mónica es va acostar a ella com un dia més, és a dir, sense intenció de tindre bons modals o invitar-la a jugar amb elles. Així, amb to de burla li va dir:

—Hui no et portes la teua maquineta?

En aquest moment Sonia va voler fulminar-la, va sentir la necessitat d’acabar amb ella. A vegades li agradaria ser una mica més pacífica perquè aquesta agressivitat, a la llarga, només li portaria problemes però no podia evitar-ho. Llavors, sense que ella fera res, una estranya i desesperant música va començar a sonar de manera molt misteriosa i cada vegada més forta, fins que Sonia, veient a por reflectida en el rostre de Mónica, va tirar la seua motxilla a terra i va cercar el lloc de procedència d’aquell so. Efectivament, com havia suposat la xiqueta, la terrible música eixia de la seua Play Destiny, que estava en la motxilla encara que no l’haguera vista abans. La màquina s’havia encès sola, i les seues llums parpellejaven molt ràpid i amb una gran intensitat, com si una de les seues piles haguera fet un mal contacte i estiguera a punt d’esclatar. Però en quant Sonia la va agafar, tot es va calmar, com un animal furiós que es tranquil·litzava entre les mans del seu amo. La va traure i va a guardar en la butxaca lateral de a motxilla que era més xicoteta i així no es perdria entre els llibres. Es va donar la volta per a comprovar si Mónica seguia allí o per sort se n’havia anat i, com Sonia desitjava, la xiqueta ja no hi era allà.

Aquella vesprada, Laura va entrar amb una altra expressió en la cara. El seu rostre estava pàl·lid i els va preguntar si algú sabia qualsevol cosa de Mónica, però ni tan sols les seues amigues sabien on estava. Llavors, sense pretensió d’alarmar als xiquets, els va comentar que no havia tornat a casa i que, per tant, estava desapareguda.

Des de feia alguns dies, al marge de la desaparició de Mónica, que s’havia convertir en la conversa per excel·lència, Aritx li havia proposat a Sonia anar a sa casa i explicar-li com es feien les operacions combinades que tan malament se li donaven a ella. Açò va fer que Sonia, per diverses vesprades, s’oblidara completament de la seua Play Destiny, la qual cosa va estranyar i, d’altra banda, va alegrar molt a Rosa perquè era senyal que la seua filla començava a relacionar-se amb la gent i a eixir de la seua habitació. A més, cada matí, des que es trobaren a principi de curs a la porta de la casa de Sonia, Aritx i ella anaven junts al col·legi, motiu de satisfacció per als seus pares, que començaven a veure esperança als ulls de la xiqueta. Sonia tenia massa odi social. No li agradava res d’allò que veia i ningú amb qui s’encreuava. Per a ella tots tenien quelcom roí i la societat es podria. Per això, quan la xiqueta va conèixer a Aritx la seua visió del món va començar a canviar lleument. Creia que, encara que fóra una minoria, existia la gent a qui li importaven altres coses a més del futbol o l’última sèrie televisiva d’èxit. No obstant això, encara que ella també estiguera contenta d’haver trobat a algú amb qui poder conversar i que no fóra un dibuix de videojoc, estava preocupada per eixa xiqueta amb què tan mal havia començat i amb qui ara pareixia molt llunyà una vinent trobada.

Al pati, mentre Aritx va anar al bany, Sonia es va quedar asseguda en un banc de pati, pensant si hauria de contar-li tota la veritat del seu passat incloent, per descomptat els somnis que estava tenint ja que més que somnis eres preocupacions.

—Hola, estàs sola? —va preguntar un xiquet interrompent els seus pensaments.

Sonia va alçar la vista i va mirar el xic que li havia parlat. No tenia ganes de parlar amb ningú que no coneixia i molt menys si es presentava davant d’ella trencant la seua concentració. Així que, tallant, li va contestar:

–No.

—Em dic Carlos —va dir el xic mentre es seia al banc sense fer cas d’allò que li havia dit Sonia.

La xiqueta es va apartar un poc, el va mirar i es va presentar:

—Què bé... Jo sóc Sonia.

Però no li va donar temps a dir res més i es va alegrar de no haver de fer-ho perquè va arribar Aritx i pràcticament el va tirar d’allí.

—No et fies d’ell. La primera impressió és molt bona però realment és un estúpid —li deia Aritx.

—Ja ho suposava —li va dir Sonia.

—Per què?

—Bé, perquè no tens molt bona opinió dels altres, tu mateix ho dius.

—Ja, supose que per a tu no tindrà valor allò que dic, però hauries de fer-me cas. És un inútil.

Ja en classe, Raquel, que estava asseguda darrere de Sonia, es va acostar a ella i li va dir amb un somriure als llavis:

—M’he assabentat que ja has conegut a Carlos. I per això he d’advertir-te que ell al principi és un àngel, la millor persona que coneixeràs, però després, quan el conegues millor, t’adonaràs que no és tan meravellós com ara et sembla.

Raquel va esborrar eixe fals somriure que li havia oferit a Sonia, es va agarrar del braç de Sandra, la seua millor amiga, i se’n va anar al seu lloc. Sonia, que no havia parlat perquè Raquel no se l’havia permès, es va quedar mirant a Aritx que, amb un gest de sorpresa, es va dirigir cap a ella.

—Sincerament, no crec que Raquel estiga disposada a ser simpàtica amb tu si ell es fa el teu amic —fou el comentari d’Aritx quan Sonia va arribar al seu costat.

—Per què? —va preguntar la xiqueta.

—És una persona molt inestable. El seu hobby favorit és criticar, amb això t’ho dic tot. Per això tampoc es portava bé amb Mónica, eren l’un per a l’altre.

Sonia no va continuar preguntant perquè no era massa cotilla, però si dos persones li havien advertit sobre el mateix xic, aquest no hauria de ser tan bo com podria parèixer, encara que tampoc podria conèixer-ho si ella tenia aquest prejuís. No obstant, com a penes li interessava, Sonia no estava disposada a parlar amb ell perquè l’única persona amb qui volia parlar era amb el seu amic, per això no va tornar a parlar ni preguntar per Carlos. Aritx era una persona amable i de confiança, això era el que li havia paregut a Sonia des que el va conèixer, per això, si Carlos li havia fet sentir malament en algun moment, Sonia no volia saber res d’ell. Però en el fons a penes pensava en aquest tema perquè, realment, allò que ara mateix li inquietava era allò que preocupava a tots: el parador desconegut de Mónica.