1. Un canvi de vida

 

Susana estava asseguda sentint els cotxes que circulaven per la carretera que hi havia al costat del camp dels seus avis. Els seus pares l’havien portat allí per recomanació del metge. La xica patia anorèxia, per la qual cosa, segons els va explicar el metge, li vindria molt ben un poc de naturalesa per a desconnectar de la rutina i aclaparadora ciutat, i amb un poc de sort, a l’estar embolicada en un altre estil de vida, començaria a veure les coses d’una altra manera i tornarien les ganes de menjar.
Susana estava malalta des de feia un any. Ella havia sigut una xica sana. Li agradava jugar, riure i menjar caramel·lets com a tots els xiquets. Però sense adonar-se, va ser entrant en l’adolescència i el seu cos va començar a canviar, cosa que ella no va tolerar i ho va portar portar a veure’s grossa. Prompte es va apuntar a gimnàstica rítmica perquè sempre li havien agradat els cossos atlètics que tenien aquestes gimnastes tan primes. Els seus pares, al principi, estaven molt contents de veure que la seua filla s’interessava per la seua salut i pel seu físic, però la veritat era que a la xiqueta no li importava aconseguir un cos atlètic, només desitjava aprimar-me. Ells van començar a preocupar-se quan van descobrir que no era una afició, sinó una addicció, i que amb poc més d’un mes havia perdut massa pes.
A més de l’exercici que feia en les classes de gimnàstica rítmica, la xiqueta feia flexions, abdominals, corria al voltant de la poma fins no poder més i, a l’hora de menjar, feia el menjar xicotets trossos per a després amuntonar-los a un costat del plat i simular que havia menjat. Quan acabava de fer tot açò, apuntava en un diari els minuts que havia corregut, els que havia fet flexions, els dies que havia anat a les seues classes de gimnàstica, els trossets de menjar que havien arribat al seu estómac cada dia, i finalment, els grams que havia guanyat i els que havia perdut. Susana no els havia dit als seus pares res sobre el seu nou estil de vida, i van pensar que eren coses d’adolescents.

 

Van descobrir la veritat el primer dia que Susana es va desmaiar davant d’ells. Aquell dia, quan va tornar del gimnàs, va anar directa a la seua habitació per a anotar el que havia aconseguit perdre. Va obrir el seu diari i va agafar un bolígraf de l’escriptori, però llavors, la seua vista es va ennuvolar fent que no poguera escriure, i tot quant li rodejava va començar a donar voltes al seu voltant. Una gelada suor va recórrer el seu cos en qüestió de segons, i després d’això, un brunzit ensordidor va inundar els seus oïdes fent que no escoltara ni la seua pròpia veu. Va notar com els genolls se li doblegaven sense obeir al seu cervell, fins que va caure inconscient.
Els seus pares, espantats pel cop que va propiciar el cos de Susana en caure, van acudir per a veure què passava, i allí van descobrir la seua filla estesa en el sòl.
Després d’uns minuts de confusió i histèria per part dels seus pares, Susana va tornar en si.
—No és res, em trobe bé —van ser les primeres paraules de la xica quan va ser conscient de la situació, i fent una gest del seu somriure fals va prosseguir—. No és res. El diari…
Però el diari ja estava en mans de son pare, qui observava amb els ulls desorbitats el que la seua filla havia anat registrant dia a dia en els últims mesos. Sense poder-se’l creure, va passar el diari a la seua dona, que ja havia ajudat a Susana a incorporar-se, mentres la ventava amb un paper doblegat per la mitat. Amb les mans tremoloses va subjectar el diari mentres el seu marit negava constantment amb el cap. Aquella situació no els podia estar passant a ells. Eixe dia va ser la dura trobada amb la realitat.
—Alguna vegada t’havies desmaiat abans? —va preguntar el pare de la xiqueta tement-se el pitjor.
—No —va dir la xiqueta amb total convicció.
Però sabia perfectament que mentia com tantes altres vegades. Pel seu cap van passar diverses imatges que no volia haver vist, però que sabien que havien ocorregut.
La primera vegada va ser en classe d’Educació Física, encara que el professor ho va atribuir a la calor que feia en el pati de recreació. La segona va ser en la classe de gimnàstica rítmica. La tercera en un examen de Llengua que no va poder acabar. I ara, en sa casa. Per descomptat, sempre havia dit que no li havia passat abans, que era la primera vegada que li ocorria quelcom així. Però a pesar de la seua audàcia per a mentir, en alguna part del seu ser, s'adonava del que passava.
Els seus pares van estar d’acord en què Susana necessitava ajuda. No era el moment de demanar explicacions a la seua filla, ni de conscienciar-la per mitjà de sermons que no portaren enlloc, només podien donar-li la seua ajuda. Va ser llavors quan, a més d’unes estrictes i rigoroses normes alimentàries, el metge els va recomanar que la portaren una temporada fora de la ciutat. A Susana li convenia canviar la seua actitud, ser més positiva i aprendre a estimar la seua persona més que el seu físic.
—Canviar els hàbits diaris, a vegades, suposa canviar per dins —va explicar el metge.
La decisió estava presa.
Els avis materns de Susana vivien en una preciosa casa de camp a les afores d’un xicotet poble. Què millor lloc per a passar l’estiu que junt amb els seus iaios que tant la mimaven, i en un lloc tan especial com aquell.
La casa de camp estava rodejada per un verd tanca que evitava les mirades dels curiosos, a través del qual era impossible saber què o qui es trobava allí dins.
Per la part de darrere la tanca era més alta i donava a una altra propietat no tan aparent com la dels iaios de Susana. Lloc en què vivia una família d’immigrants.
Eren tres membres els que componien eixa família que havia vingut des de Romania per a treballar. Romania és un país del sud-est d’Europa. Un país preciós, però els seus recursos, llavors, eren escassos igual que el treball, raó per la qual havien hagut d’anar-se d’allí. L’home de la família tenia els ulls blaus, la pell blanca i el pèl ros. Era forta d’esquena i els seus trets eren un tant agressius, encara que res tenia a veure amb la seua persona, que era amable i alegre. La dona encara guardava la bellesa de la seua joventut, encara que els anys no passaven debades per la seua pell. Solia tindre el semblant seriós, però quan somreia, els ulls brillaven donant-li un toc de bondat infinita difícil de superar. Ella lluïa una fosca cabellera que contrastava amb la seua pell i ressaltava els seus ulls blaus. La parella tenia una xiqueta que també havia vingut amb ells. Es deia Nicoleta i tenia onze anys, un menys que Susana. La xiqueta mostrava la tendresa de la seua pell i la frescor de la seua infància i, igual que son pare, tenia els ulls blaus i el pèl ros, encara que una miqueta més fosc.
Els avis de Susana havien establit una bona relació amb els seus veïns romanesos. Només havien parlat en alguna ocasió amb Nicoleta i, encara que no la coneixien bé, els va paréixer que a la seua néta li agradaria molt tindre a algú de la seua edat prop.
—Susana, afecte, vaig a presentar-te a Nicoleta. Està ací des de fa poc de temps i segur que podeu ser amigues, és molt simpàtica —li va dir la seua iaia.
Ella pensava que passar tant de temps sola, sense jugar amb ningú, únicament mirant revistes de moda i cossos deu, no li vindria bé per a la seua malaltia. El que la seua néta necessitava era aire sa, sol, bona menjar i distracció. I per a tot això estava la seua iaia.
—Nicoleta no és la xiqueta romanesa? —va respondre esquerpa Susana i amb cara de pocs amics.
—Què passa? Què perquè siga romanesa no és bona persona? —va dir Marta, la seua iaia, un poc preocupada al veure la reacció de la seua néta.
—Perquè no sé. Crec que no m’agraden els immigrants…
—Molt bé, afecte, magnífic. M’alegre que tingues les coses tan clares. Però saps? Segurament a ells tampoc els agrada la gent que pensa així —li va respondre, i respirant profund va dir-. Anem, dona, que pareixes la meua iaia.
—És que no sé… —va balbucejar Susana.
A ella li feia por qualsevol cosa que sonara a nou, però va pensar en el que va dir el metge sobre canviar d’actitud i va creure que, tal vegada, no estaria tan mal conéixer eixa xiqueta.
—Perquè si no ho saps et véns amb mi i ho esbrines —li va suggerir la seua iaia mentres l’arrossegava després d’ella creuant la reixa del jardí—. Ja veuràs com et cau bé.